UNIVERS CEBLLOB – Article Desembre’25

Aquell seria el seu últim partit. Contemplava aquesta opció des de feia ja un temps, però la última gota va ser la que va fer vessar el got, i va prendre la decisió final. No volia tornar a passar per aquella situació mai més.

Son diversos els motius que porten a un o una jove a deixar de fer esport i competir. En aquesta ocasió voldria referir-me a les vegades, cal dir que massa sovint, que nens, nenes o joves decideixen deixar la competició per totes les situacions antiesportives que es duen a terme durant els partits i entrenaments. No es tracte només d’insults o violència, sinó les trampes, enveges i conductes antiesportives, totes elles justificades per la victòria o com a reacció envers l’entorn.

He arribat a la conclusió que no hem aconseguit educar en valors degut a 4 factors, principalment. Segur que n’hi han d’altres, però em voldria centrar en els que, segons la meva experiència professional, son els principals motius.

1. Els valors no es poden ensenyar, s’han de voler aprendre.

En Francesc Torralba, en el seu llibre “el valor de tenir valors”, explica que, sent els valors uns constructes teòrics, no es poden tocar, són abstractes. No té sentit, per tant, voler-los ensenyar a partir d’un transvasament, com en el cas d’una gerra d’aigua a un got. Els més petits, les seves famílies o qualsevol altre agent implicat en l’esport de base, actuen moguts pels seus propis valors i només hi ha una oportunitat pel seu canvi, el desig de fer-ho, o dit d’una altra forma, que descobreixin que tenen dins seu altres valors i que aquests també els defineixen com a persona. Aquesta és una feina que no fem, ens dediquem a dir a les persones que han de ser respectuoses, indulgents o compassives, però no els ajudem a descobrir que ho son.

2. Ens costa practicar, preferim predicar.

Arribem, doncs, al segon punt. Poques vegades decidim ser coherents, constants i conseqüents (les 3 Cs). Els codis de regim intern, les reunions de principi de temporada o les altres estratègies que s’utilitzen per assentar les bases del funcionament de les entitats, acaben en no res quan ens oblidem de les 3 Cs. Identificar una situació conflictiva és relativament fàcil, actuar de manera ferma ja és una altra cosa. Com hem dit, els valors són abstractes, son teòrics, però guien el nostre comportament. Les accions, en canvi, són pràctiques i objectives, ens defineixen i diuen qui som i en què creiem. Manca fortalesa i decisió per mantenir un comportament ètic i ric en valors.

3. Fem campanyes estètiques, no pas ètiques.

Algunes de les revolucions produïdes en els mercats han estat de forma sobtada i sense demanda prèvia, d’això es diu la innovació disruptiva, Ningú demana o pensa en un canvi, però algú el presenta i provoca un rebombori en el sector. Moltes de les campanyes que es duen a terme als clubs o entitats son estètiques, es basen en col·locar rètols o pancartes dient a la gent què han de fer (recordeu el punt número 1), o organitzen xerrades per conscienciar. Aquestes són accions necessàries, però dels tot insuficients per generar canvis. Altres entitats o organitzacions han anat més enllà i han aportat canvis en el sistema i l’entorn, canviant d’escenari o les regles del joc. El Consell Esportiu del Baix Llobregat és un bon exemple, amb el Juga Verd Play. Aquests canvis son disruptius i eficaços, però cal anar un pas més enllà. Hem de fer campanyes dirigides a la reflexió i el canvi profund de les creences, una revolució filosòfica. Aquesta és una proposta del tot inesperada dins el món de l’esport. L’esforç que resultaria, per part de les entitats i organitzacions del món de l’esport base, és més elevat, encara que estaria del tot justificat si tenim en compte els guanys que s’obtindrien.

4. No invertim suficient.

Arribats a aquest punt, ens hem de plantejar si estem demanant massa a l’esport. Hem de posar molt de la nostra part, si no, serà molt difícil que l’esport eduqui en valors. La inversió que proposo és en temps i esforç, en dedicació i oportunitat. Una vertadera transformació implicaria aprofitar totes les ocasions per reflexionar sobre les situacions i les reaccions que hem tingut. Aturar els entrenaments per analitzar, seguir programes que vertaderament impliquin a les famílies i facin trontollar les bases ideològiques de les persones apel·lant a les seves emocions.

Per altra banda, em resulta difícil creure que, amb la quantitat d’entitats, escoles esportives i clubs, ningú mai hagi trobat eines veritablement efectives. La meva aposta seria compartir, ser generosos amb allò que ens ha funcionat i fer-ho saber als altres. Però també, reconeixent amb humilitat, que necessito millorar i fer canvis quan les coses no les estic fent bé.

Si deixem de competir per demostrar que el nostre model és el més adequat i comencem a compartir per unificar un pla d’acció, tots hi sortirem guanyant. Crec encertat, en aquest cas, el que afirmen algunes persones: “competir és de mediocres, compartir és de guanyadors”.